Història d’A

Tu baixaves -recordes?- pel carrer del Carme;
jo pujava, sí, pel carrer del bosc:
de primer ens miràrem com mig avergonyits.
«Jo en tinc dotze, dotze… dotze diòptries, vull dir.»
L’avió que va aterrar al costat nostre
ens va impedir de poder dir paraula:
no ens hauríem sentit, ni assegut, ni seguit;
no ens hauríem sentit, ni assegut, ni seguit.

L’amor no hi és; l’amor hi és; l’amor se’n va;
l’amor se’n ve: no té mida, No té pes…

Tu vas seure després -còmodament, diria-
al balcó del carrer, on és la casa teva;
i jo, que havia entrat casualment per la porta,
a portar-li a ta mare un pot de detergent,
vaig poder observar que el migdia, si vols,
dóna unes horribles ganes de plorar.
És clar, que tu pensaves que jo era…
Ah! Que tu pensaves que jo era rellotger?

L’amor no hi és; l’amor hi és; l’amor se’n va;
l’amor se’n ve: no té mida, No té pes…

Però no, no hauria pas pogut casar-me
per culpa d’un… què? Doncs per culpa d’un queixal.
Tu aleshores, vas abaixar la mirada
i, torbada, no sé, potser per una flor,
vas quedar-te, com qui marxa: mig parada.
Al pagar-me el detergent, me’n donà un de menys,
de duro, l’àvia teva, o potser l’oncle?
Per més que tu -tu!- sempre anaves al ballet.

L’amor no hi és; l’amor hi és; l’amor se’n va;
l’amor se’n ve: no té mida, No té pes…

I el vell cambrer era un jove boletaire
el dia que no podia ser com era,
perquè ell era, com ell era realment.
Ah! Perquè tu -Adelina-, com jo -Bertomeu-,
erem l’un per l’altre, i aquell dia -tu ho saps-
plovisquejava. Així i tot, per més que… què?
Jo t’estim, jo t’estimo i jo t’estime!

L’amor no hi és; l’amor hi és; l’amor se’n va;
l’amor se’n ve: no té mida, No té pes…

M’he quedat preocupat per la notícia, la
que diu que ni La, ni Si, ni Sol, ni Re.
Res de Res! Res de Res!! Res de res!!!

L’amor no hi és; l’amor hi és; l’amor se’n va;
l’amor se’n ve: no té mida, No té pes…


About this entry