Autocrítica i crítica

Tancat a casa la major part del temps,
no sóc amant de llepar, no tinc déus
ni pensament, de trobar-me en tal cas:
jo sóc qui sóc, si vols veure'm em veus.

El meu treball el demostre com puc
i, tant com puc, em done tot a ell:
millor, pitjor… el judici ja és vostre,
i amb l'ofici arribaré a ser vell.

Llavors veurem quina retribució
em tocarà en tant que jubilat:
si dic açò és perquè, com he dit,
no sóc amant de llepar un sol dit.

Jo sé que vaig, amb les meues cançons,
saltant històries, saltant situacions:
ara dic groc i després passe al verd;
sé que és difícil seguir-me l'explicat.

Per tant, per tots, em vaig a presentar:
jo ací explique a la meua manera
uns fets, un temps, una estima, una idea:
jo sóc l'artiste, el cantant, el pallasso!

Per uns pollet, pels altres una fera:
còm bé veureu, no arribe a l'u setanta;
si, com he dit al bell començament,
sóc dels qui resta a casa el major temps!

No és pas per boig ni per sentir-me estrany:
és pel dubte, i dubte molt, companys!
Quina és la porta que s'obri sense pany?
Quantes persones et reben sense engany?

Quants parlen d'ells dient que de tu parlen?
Quants m'estaran posant en dubte ara?
Doncs repetesc: jo parle del meu temps,
estime el viure ja, per a tothom.

Tinc un partit, tinc una ideologia;
dic el que dic sense cap covardia,
però també sé el preu de tot això:
més tard o d'hora m'arribarà sentència.

Car no interessa qui no llepa amb paciència:
m'aïllaran dient que m'he aïllat;
diran -o diuen- que ja sóc acabat;
no pense pas donar-me per guanyat!

Mentrestant, jo, no m'empasse la porga
d'aquells qui creuen que tot està tan clar:
respecte això amb tot el meu respecte;
admire artistes, admire comediants.

Però jo sóc jo, i no em puc deslligar;
de mi mateix poc més puc explicar:
jo sóc l'artiste, el cantant, el pallasso!
Jo sóc l'artiste, el cantant,
el pallasso!


About this entry