…és una cançó que explica, més o menys, tot un moviment de persones que volen tergiversar la nostra història en el País Valencià i, per ser breu, explicaré que s’agafen a les coses més sentimentals del poble, com pot ser la senyera i l’idioma: en aquest cas, li donen una franja blava a les quatre barres, i diuen que el valencià no és català; davant d’això, agafant les mateixes armes d’ells, nosaltres expliquem -almenys, jo- la meva positura davant d’aquest problema.

Em va tocar tocant Mediterrani,
per barret Pirineus i una llesqueta;
per sabata Oriola d’estranquis
i per cor duc a Alcoi, la terreta.

Per senyera, senyors, quatre barres;
per idioma -i senyores-, català;
per condició, senyors, sense terres;
per idea -i senyores-, esquerrà:

queda clara, per tant, per a tothom
la meua carta de naturalesa:
no és miracle, ni és un mal son;
m’ha tocat i és la meua feblesa;
m’ha tocat i és la meua feblesa!

Quede clar, també, que són covards
tots aquells que obliden les arrels:
seran branca d’empelt en altres prats
i, en la mort, rellogats dels estels.

És ben trist encara hui parlar,
i posar al seu lloc una història:
fins ací ens heu fet arribar,
de tan grossa raó naix la glòria!

I torne a repetir: sóc alcoià,
tinc senyera on blau no hi ha,
dic ben alt que parle català
i ho faig a la manera de València;
i ho faig a la manera de València!

Em va tocar tocant Mediterrani,
per barret Pirineus i una llesqueta;
per sabata Oriola d’estranquis
i per cor duc a Alcoi, la terreta;
i per cor duc a Alcoi,
la terreta!

L’amor no hi és; l’amor hi és; l’amor se’n va;
l’amor se’n ve: no té mida, No té pes…

Tu vas seure després -còmodament, diria-
al balcó del carrer, on és la casa teva;
i jo, que havia entrat casualment per la porta,
a portar-li a ta mare un pot de detergent,
vaig poder observar que el migdia, si vols,
dóna unes horribles ganes de plorar.
És clar, que tu pensaves que jo era…
Ah! Que tu pensaves que jo era rellotger?

L’amor no hi és; l’amor hi és; l’amor se’n va;
l’amor se’n ve: no té mida, No té pes…

Però no, no hauria pas pogut casar-me
per culpa d’un… què? Doncs per culpa d’un queixal.
Tu aleshores, vas abaixar la mirada
i, torbada, no sé, potser per una flor,
vas quedar-te, com qui marxa: mig parada.
Al pagar-me el detergent, me’n donà un de menys,
de duro, l’àvia teva, o potser l’oncle?
Per més que tu -tu!- sempre anaves al ballet.

L’amor no hi és; l’amor hi és; l’amor se’n va;
l’amor se’n ve: no té mida, No té pes…

I el vell cambrer era un jove boletaire
el dia que no podia ser com era,
perquè ell era, com ell era realment.
Ah! Perquè tu -Adelina-, com jo -Bertomeu-,
erem l’un per l’altre, i aquell dia -tu ho saps-
plovisquejava. Així i tot, per més que… què?
Jo t’estim, jo t’estimo i jo t’estime!

L’amor no hi és; l’amor hi és; l’amor se’n va;
l’amor se’n ve: no té mida, No té pes…

M’he quedat preocupat per la notícia, la
que diu que ni La, ni Si, ni Sol, ni Re.
Res de Res! Res de Res!! Res de res!!!

L’amor no hi és; l’amor hi és; l’amor se’n va;
l’amor se’n ve: no té mida, No té pes…

El meu treball el demostre com puc
i, tant com puc, em done tot a ell:
millor, pitjor… el judici ja és vostre,
i amb l'ofici arribaré a ser vell.

Llavors veurem quina retribució
em tocarà en tant que jubilat:
si dic açò és perquè, com he dit,
no sóc amant de llepar un sol dit.

Jo sé que vaig, amb les meues cançons,
saltant històries, saltant situacions:
ara dic groc i després passe al verd;
sé que és difícil seguir-me l'explicat.

Per tant, per tots, em vaig a presentar:
jo ací explique a la meua manera
uns fets, un temps, una estima, una idea:
jo sóc l'artiste, el cantant, el pallasso!

Per uns pollet, pels altres una fera:
còm bé veureu, no arribe a l'u setanta;
si, com he dit al bell començament,
sóc dels qui resta a casa el major temps!

No és pas per boig ni per sentir-me estrany:
és pel dubte, i dubte molt, companys!
Quina és la porta que s'obri sense pany?
Quantes persones et reben sense engany?

Quants parlen d'ells dient que de tu parlen?
Quants m'estaran posant en dubte ara?
Doncs repetesc: jo parle del meu temps,
estime el viure ja, per a tothom.

Tinc un partit, tinc una ideologia;
dic el que dic sense cap covardia,
però també sé el preu de tot això:
més tard o d'hora m'arribarà sentència.

Car no interessa qui no llepa amb paciència:
m'aïllaran dient que m'he aïllat;
diran -o diuen- que ja sóc acabat;
no pense pas donar-me per guanyat!

Mentrestant, jo, no m'empasse la porga
d'aquells qui creuen que tot està tan clar:
respecte això amb tot el meu respecte;
admire artistes, admire comediants.

Però jo sóc jo, i no em puc deslligar;
de mi mateix poc més puc explicar:
jo sóc l'artiste, el cantant, el pallasso!
Jo sóc l'artiste, el cantant,
el pallasso!

A València, al País Valencià, per segar el blat (amb una falç, etc.) fan servir una eina que es diu corbella; fins aquí l'explicació. Ara, parlem de la cançó: una de les primeres cançons que vaig fer, i una de les darreres que he cantat…

Jo sóc fill de família molt humil,
tan humil que d'una cortina vella
una samarreta em feren: vermella.
D'ençà, per aquesta samarreta,
no he pogut caminar ja per la dreta:
he hagut d'anar contra-corrent,
perquè jo no sé què passa
que tothom que et ve de cara porta el cap topant a terra.

D'ençà, per aquesta samarreta,
no he pogut sortir al carrer
ni treballar al meu ofici: fer de ferrer.
He hagut de, en el camp, guanyar jornals,
així la gent ja no em veia:
jo treballava amb la corbella.
I dins de tots aquells mals,
sé treballar ambdues coses:
amb el martell i la corbella.

Gairebé no comprenc perquè la gent,
quan em veia pel carrer em cridava: «Progressiste!»
Jo crec que tot això era promogut pel seu despiste…

Potser un altre, en les meues circumstàncies,
ja hauria canviat de samarreta;
però jo, que em trobe molt bé amb ella,
perquè abriga, me l'estime
i li pregue que no se me faça vella.

A Josep Renau

Au, adéu!
Comence el meu comiat:
A tot el temps passat,
bon vent i barca nova!

Au, adéu!
Comence el meu comiat:
A tot el temps passat,
bon vent i barca nova!

Sé, però, que no s'estrena un prat;
seguim sent rellogats a dins d'una gran cova.
Mil espills se'm trenquen en la nit,
colpegen el meu pit
i m'omplin d'ais la boca.
I un badall ofega el meu crit
i deixa l'ull humit
i el nas demana: «Moca't!»

Au, adéu!
Comence el meu comiat:
A tot el temps passat,
bon vent i barca nova!

Au, adéu!
Comence el meu comiat:
A tot el temps passat,
bon vent i barca nova!

Nova sang arriba al meu cervell
i em sent tibar la pell,
i em torna a la memòria
temps de caça, de peixos i d'ocells,
de jóvens i de vells…
Això és una altra història…?
Tot i així, un qualsevol fracàs
em posa en el percaç
del record sense glòria…

Au, adéu!
Comence el meu comiat:
A tot el temps passat,
bon vent i barca nova!

Au, adéu!
Comence el meu comiat:
A tot el temps passat,
bon vent i barca nova!

No és tan clar; per tant, també és obscur
Tinc al davant un mur;
el riure se'm capgira…
L'atzucac em fa fer un atur:
present, passat, futur
i un mateix punt de mira.
Veig el blat més tendre que madur,
veig qui mana segur.
El món no avança; gira.

Au, adéu!
Comence el meu comiat:
A tot el temps passat,
bon vent i barca nova!

Au, adéu!
Comence el meu comiat:
A tot el temps passat,
bon vent i barca nova!

Un forat em torna a donar llum,
un cigarro em dóna fum
i una ampolla, empenta.
Cec d'engany, em guie pel bastó,
malfie del color
i de lletra d'impremta.
Done fe d'aquestes sensacions,
li llance al foc carbó
i retorne als meus trenta.

Au, adéu!
Comence el comiat
i sóc nou arribat.
No me'n vaig; sóc qui torna.

Au, adéu!
Comence el comiat
i sóc nou arribat.
No me'n vaig; sóc qui torna.

Au, adéu!
Comence el comiat
i sóc nou arribat.
No me'n vaig; sóc qui torna.

Au, adéu!
Comence el comiat
i sóc nou arribat.
No me'n vaig; sóc qui torna.